Jo sóc aquest que em dic...

L'Ona (Die Welle)

divendres, 28 de novembre de 2008



Hui també va de cine i es que hui s'estrena una pel·licula també bona, L'Ona, encara no l'he vist però sembla que pot estar molt interessant, pel que és veu al tràiler.

Argument
"Die Welle", que en català vol dir "l'ona", està basada en la novel·la del mateix nom de Morton Rhue, en la qual també es va basar en el seu moment "The Wave", una producció pensada per a les televisions nord-americanes.

"Die Welle" és ni més ni menys que un experiment escolar orquestrat per un professor de Secundària, interpretat per l'actor Jürgen Vögel, a qui encarreguen explicar el tema de l'autoritarisme als seus alumnes. A partir d'aquí comença l'experiment. Primer es planteja la pregunta de per què els alemanys no van oposar-se massivament al règim nacionalsocialista del III Reich.

Després, el mestre es converteix en un dictador i els alumnes en els seus súbdits. Els resultats al principi són espectacularment positius. La seducció de la disciplina i la igualtat amb què són tractats fan sentir satisfets els nois i noies. Però ben aviat s'adonaran que aquests valors poden acabar derivant fàcilment en intolerància i totalitarisme.

Dennis Gansel ha sabut traslladar la història a l'Alemanya actual en un moment en què la violència motivada per les ideologies totalitàries apareix constantment com un problema social existent en aquest país i a la resta d'Europa.

Batalla en Seattle

dijous, 27 de novembre de 2008



He vist Batalla en Seattle i la veritat és que està molt bé vos la recomane vore-la.

Argument
Estem molt acostumats a veure protestes de grups antisistema en les reunions de qualsevol organisme internacional. Aquestes concentracions de protesta van començar ara fa nou anys, a Seattle, durant la reunió de l’Organització Mundial del Comerç, el 30 de novembre del 1999. Al llarg de cinc dies, es van concentrar a la ciutat milers de manifestants pacífics que van aconseguir boicotejar-la. Ni els politics ni la policia estaven preparats per a una protesta d’aquestes dimensions, i el resultat va ser el que es coneix com ‘la batalla de Seattle’. Els mitjans de comunicació van tenir molt a veure en la imatge que es va donar de la protesta i els seus objectius, prioritzant l’espectacle sobre la informació.
Aquest és el context d’aquesta pel·lícula dirigida per Stuart Townsend amb la intenció de reflexionar sobre el que va passar. En una situació caòtica i confusa com la que es va viure aquells dies, no es pot trobar un únic protagonista. Townsend ho sap i planteja la història com si fos un calidoscopi on cada personatge és un petit mirall que compon una figura en ajuntar-se amb els altres. Una figura que no es única, per això no és un puzle, sinó moltes, segons quin sigui el punt de vista que s’agafa.
Townsend dóna veu a tot el ventall de la societat en aquest moviment de moviments: el poder, la policia, els manifestants, la gent del carrer, els mitjans de comunicació, els delegats a la conferència... Tots tenen el seu punt de vista, diversos uns dels altres, i la càmera de Barry Ackroyd, col·laborador habitual de Ken Loach, aconsegueix de tots un to gairebé documental.
Els manifestants de Seattle cridaven “El món sencer ens mira”. Potser allà no els miraven, però el cert és que després de Seattle el món sencer mira tots el moviments antiglobalització d’una manera diferent

Incoherència 100%

diumenge, 23 de novembre de 2008

He estat pensant tota aquesta setmana sobre aquest tema i no he pogut evitar compartir-lo en aquest humil espai, per a vore que penseu.
Que em diríeu si una filà cristiana decidira no exhibir la senyera quatribarrada, perquè la consideren un símbol polític??
Em pareix perfecte que no és vulga mesclar festa i política, encara que la política sempre t'ix per algun costat. Però d'això a pràcticament prohibir la senyera hi ha un gran tros.

Senyores i senyors per molt que els pese a alguns, ací a València, va vindre un rei que li deien Jaume I i portava aquesta senyera.

Nos forem a la rambla, entre'l Reyal y la torre, y quan vegerem nostra Senyera sus en la torre descavalcarem del cavall, y endreçarem nos vers orient, y plorarem de nostres ulls, y besarem la terra per la gran merce que Deu nos havia feta.
Llibre dels fets

Em sembla tant incoherent mesclar la senyera en política en aquestes festes, perquè si agafem aquesta regla de 3, el mateix podríem dir de la creu: no, no eixim en la creu que és un símbol polític o que passa que la creu no és pot considerar política?


I si la creu és la de Sant Jordi, és política??

Bandera de Sant Jordi


Ah, clar ja entenc, com la senyera la solen portar alguns anomenats "catalanistes" n'hi ha que prohibir aquest símbol, això si, no vaig a parlar ara de la incoherència dels Moros i Cristians en molts llocs al traure la bandera d'Espanya.

Potser en comptes d'anomenar-se Moros i Cristians s'hauria de dir Franquistes i Republicans o Rojos i Dretans?? Perquè o si nos no s'explica l'utilització d'aquest bandera que no existia en 1238 o potser si??
Perquè torne a dir els Moros i Cristians els celebrem per la conquesta dels cristians del Regne de València, i que va realitzar aquesta conquesta?? El Cid???? No, Jaume I, per molt que els pese a alguns.

Això si, no mesclem festa en politica...


Aleshores perquè pengen aquestos rodabalcons???

El Sant Greal està a València??

dimecres, 5 de novembre de 2008


El documental que va fer Canal 9 sobre el Sant Greal on diuen que pot ser siga el calze de València, la copa on Jesús va fer l'últim sopar. La veritat que el documental està prou el·laborat, així i tot crec que s'han deixat moltes coses com la següent foto.

El Papa amb el calze de València o el Sant Greal. Si fora de mentida l'hagueren tret???

Buscant per internet també m'he trobat amb el reportatge dels de Quarto Milenio. Que el van fer molt abans de que feren el de Canal 9.







Ací diuen que pot ser estiga a Montserrat, també nomenen el de València, però molt poc i a més el comparen en altres que pràcticament no tenen res a vore.

Veritat o mentida?? Tal vegada mai ho sabrem.

Padre de Familia vs Simpson a les eleccions dels EEUU

dilluns, 3 de novembre de 2008

Demà serà el dia de les eleccions a la presidència de EEUU, a tots ens han donat molt la tabarra que si primer Obama vs Clinton i ara Obama vs McCain. Però és normal perquè les coses que afecten als EEUU al final acaben afectant a tot el món. D'exemples no en falten 11-S, la Crisi. Ja vorem qui guanya esperem que el menys roïns perquè allí en EEUU sols pots triar o la dreta o l'extrema dreta, quasi com en Espanya.

Ací teniu el vídeo de Padre de Familia i dels Simpson sobre les eleccions.




37 anys


Hui compleix 37 anys Unai Emery i des d'ací voldria felicitar al tècnic basc del València. Perquè és un gran entrenador i pel que sembla també una gran persona.

Ahir a Minut a Minut el van felicitar i Natxo Cotino crec li va dir: Enhorabona per la tasca que estas fent en el València i per acceptar una entrevista en valencià, quan nomes fa 3 mesos que vius ací. Unai va contestar: Ara a vore si m'ensenye a parlar-lo. I després el moniato de Lluis Motes: Felicidades Unai.
Com pot ser que siga tant moniato??? Tots parlant-li en valencià i el moniato de Lluis Motes parlant-li en castellà.

L'únic regal que li puc fer a Unai des d'ací és posar-li una cançó del seu grup preferit Manu Chao.